sábado, 29 de junio de 2024

 Todo inicia en el corazón


NMG el valioso legado de R.G.Hamer





La primera Ley biológica de la NMG nos dice que cuando se vive un conflicto altamente dramático, inesperado , en soledad y aislamiento, se desencadena un Sistema biológico sensato, un programa biológico en el que se produce una adaptación a tres niveles, psique-cerebro-órgano.


Centrándonos en el cerebro, aparece una diana de anillos concéntricos justo en la zona desde donde comanda al órgano que experimentará la adaptación. Pero ¿ qué activa la diana? ¿Quién genera el comando vibratorio que activa la diana en el cerebro?


Todo choque biológico se vive en el corazón, concretamente en el pericardio, el escudo que protege al corazón. Impacta en él cual pulso electromagnético, produciendo una vibración.


El pericardio, con un movimiento estimulante, tira de los ganglios estrellados, los que a su vez generan resonancia en la arteria subclavia. Esta resonancia llega al cerebro a través de las arterias y allí genera los anillos concéntricos (Foco de Hamer).


Todos los impactos se viven en un primer momento en el corazón, es el pericardio quien recibe el choque biológico, lo que nos reafirma que siempre debemos escuchar al corazón. Es en él donde reside el espíritu “Soplo”, el usuario de la Psique “Anima” (software) y del Cerebro - Órgano (hardware).


El Espíritu (Ser) es movimiento. La vida es ese movimiento.


El efecto de resolver los conflictos biológicos es la coherencia y el efecto de la coherencia es la salud y la felicidad de cada ser.




Con gratitud.






lunes, 24 de junio de 2024

Terrapia Integrativa NMG 1

 


Conceptos básicos 1

Breves conceptos sobre el surgimiento de las leyes biológicas

La vida humana comienza con una célula única, que contiene todas las instrucciones para su crecimiento y desarrollo. A partir de la primera división celular comienza a multiplicarse hasta formar un grupo de células llamado blastocisto.
Dos semanas después de la concepción, el blastocisto se divide en tres capas germinales embrionarias: una capa llamada endodermo (interna), otra capa llamada ectodermo (externa) y una capa denominada mesodermo que se forma entre ambas. A lo largo de la gestación, estas 3 capas germinales embrionarias desarrollan todos los órganos y tejidos del cuerpo

Durante la concepción y gestación, el feto en crecimiento pasa por todas las etapas evolutivas; desde un organismo unicelular hasta un ser humano completo (filogenia). 

Las tres capas germinales dan lugar a los mismos tipos de tejidos en todos los organismos animales.

1.1. Endodermo

El sentido biológico del ENDODERMO es cumplir con las funciones biológicas básicas y necesarias para el desarrollo, mantenimiento y perpetuación de un ser vivo.

Los tejidos derivados del endodermo son controlados por el tallo o bulbo cerebral, que es la parte más antigua del cerebro. Es el lugar donde se encuentran los centros de control para los órganos del canal intestinal que también están dispuestos en forma de anillo, comenzando en el hemisferio derecho con los relés cerebrales de la boca y la faringe (incluyendo: glándula tiroides, glándulas paratiroides, esófago, estómago, parénquima hepático, páncreas, duodeno, intestino delgado, y continuando en sentido contrario a las agujas del reloj nos encontramos con los relés cerebrales del apéndice, ciego, colon, recto y vejiga en el lado izquierdo del tronco cerebral). El punto de transición del hemisferio del tronco encefálico derecho al izquierdo corresponde, a nivel órganico, a la válvula ileocecal la cual está ubicada entre el intestino delgado y el ciego, que es la primera sección del intestino grueso.

Los alvéolos pulmonares, el oído medio y las trompas de Eustaquio, las glándulas lagrimales, la coroides, el iris y el cuerpo ciliar de los ojos, los túbulos colectores de los riñones, la médula suprarrenal, la próstata, el útero y las trompas de Falopio, las glándulas de Bartholino, las glándulas productoras de esmegma y la glándula pituitaria. La glándula pineal y el plexo coroideo se originan en la mucosa intestinal. Por lo tanto, son controlados desde el tronco cerebral.

Igual a las células intestinales que absorben (cualidad de resorción) y digieren (cualidad secretora) el “bocado de comida”, los alvéolos pulmonares “absorben” y “digieren” el “bocado de aire”, el oído medio y las trompas de Eustaquio el “bocado de sonido” , las glándulas lagrimales y la úvea el “bocado visual”, y los túbulos colectores renales recogen el “bocado de agua”.

Todos los órganos controlados desde el bulbo o tallo cerebral se derivan del ENDODERMO, la primera y más antigua capa germinal embrionaria. Debido a su origen en la mucosa intestinal, consisten histológicamente de EPITELIO CILíNDRICO INTESTINAL.

1.2. Mesodermo

El MESODERMO, que se desarrolló en momentos cuando la vida se mudó del mar a la tierra, se divide en 2 grupos: un grupo más antiguo (mesodermo viejo) y una capa más joven (mesodermo nuevo).

El VIEJO MESODERMO tiene una función protectora, por lo tanto desarrolla el corion de la piel o dermis (incluyendo: glándulas sebáceas y glándulas sudoríparas), pleura, peritoneo, epiplón mayor, pericardio, glándulas mamarias, túnica vaginal y testicular, y glándulas de los párpados. Todos los órganos y tejidos que se derivan del antiguo mesodermo se controlan desde el CEREBELO, que se formó junto al tronco del encéfalo.

En el caso de un conflicto biológico, todos los órganos relacionados a

a esta capa germinativa generan, durante la fase activa del conflicto, proliferación celular. En la fase de sanación, las células adicionales se eliminan con la ayuda de hongos y bacterias.

El NUEVO MESODERMO desarrolla los huesos (incluida la médula ósea y las células sanguíneas), la dentina dental, el periostio, los músculos estriados, los cartílagos, los tendones, los ligamentos, el tejido adiposo, el tejido conectivo (incluida la neuroglía y la mielina), el endocardio y las válvulas cardíacas, vasos sanguíneos (incluyendo la aorta descendente, arteria carótida externa, secciones externas de las arterias subclavias, aorta abdominal, arterias cerebrales), meninges, vasos linfáticos con ganglios linfáticos, bazo, ovarios, testículos, cuerpos cavernosos del pene, parénquima renal, corteza suprarrenal, y partes del cuerpo vítreo. Todos los órganos y tejidos que se derivan del nuevo mesodermo se controlan desde la MEDULA CEREBRAL, que se forma bajo la corteza cerebral.

1.3. Ectodermo

El ECTODERMO es el cerebro más reciente y evolucionado. Permite relacionarnos con nuestro entorno y mantener vínculos con otros seres vivos.

Por último, el ECTODERMO desarrolló la PIEL EXTERIOR o epidermis para cubrir toda el corion de la piel o dermis. También debemos tener en cuenta que desde la piel externa, el epitelio escamoso ectodérmico migró a través de los pezones a los conductos de la leche, al canal auditivo, a las cavidades nasales y al tracto respiratorio. Además cubría la parte exterior de los ojos. Es por esto que el epitelio escamoso se encuentra en la epidermis (incluidos los genitales externos y la vagina), conductos prostáticos, piel de los párpados, conductos de las glándulas de los párpados, conjuntiva, córnea, lentes, conductos galactóforos, el oído externo y el conducto auditivo, mucosa nasal, tráquea, laringe y cuerdas vocales y el bronquio. Todos estos tejidos están controlados desde la CORTEZA SENSORIAL.

En lo que respecta a su sensibilidad, este grupo de órganos sigue junto con los órganos del sistema urino-rectal el PATRÓN DE PIEL EXTERIOR (llamado así por su conexión con la piel externa) con hiposensibilidad durante la fase de conflicto activo y la Crisis Epiléptica/Epileptoide y con hipersensibilidad en la fase de sanación.

NOTA: Las sensibilidades del “patrón de piel externa” y del “patrón de mucosa de la garganta” son exactamente lo opuesto. Los dos patrones de sensibilidad explican por qué, por ejemplo, las úlceras estomacales causan dolor (hiperestesia) durante la actividad de conflicto, mientras que la ulceración en el recto causa entumecimiento (hipoestesia) en la fase activa de conflicto.

La corteza sensorial pre-motora y la corteza post-sensorial (que controlan todos los órganos siguiendo el “patrón de la garganta”, junto con el sistema urino-rectal y los nervios periósticos) son considerablemente más grandes que la corteza sensorial y la corteza motora. La corteza sensorial pre-motora y la corteza post-sensorial fueron originalmente un área grande única, que más tarde fue separada por la corteza sensorial y motora, manteniendo una conexión solo en la base del cráneo.

La retina y el cuerpo vítreo de los ojos se derivan del ECTODERMO. Se controlan desde la CORTEZA VISUAL ubicada en el lóbulo occipital, en la parte posterior del cerebro. La corteza visual y sus órganos correspondientes se desarrollaron antes de la corteza motora y sensorial.





Gracias NMGando

jueves, 23 de julio de 2020

el dolor, llenguatge significant

El dolor, llenguatge significant

Tot allò que no carrega la consciència se somatitza.
Tot allò no dit provoca la malaltia, els simptomes, és el llenguatge significant. El cos és el reflex, el  mirall del nostre  inconscient.
Els simptomes són senyals o missatges que el nostre cos envia a la superfície perquè nosaltres notem que alguna cosa no acaba d'anar bé.
En moltes ocasions al nostre ego li molesta que el cos ens cridi l'atenció, li disgusta no tenir el control i prefereix ignorar els senyals. Llavors és quan el cos augmenta  la intensitat dels senyals i enmalaltim.
En la frontera entre el conscient i l'inconscient s'hi troben els mecanismes de defensa de l'ego encarregats de protegir al mateix ego de tota informació provinent de l'inconscient que pugui ser identificada com a un insult.
Tots els actes de la nostra vida tenen una raó de ser essencial. Creem la nostra realitat.
El nostre cervell fa cas als nostres decrets.
Tot és un fluir constant, un canvi constant, i la malaltia no és més que la resistència al canvi.
El primer avís és el dolor.
El dolor és inevitable però finit.
Ara bé, el patiment és mental i s'alimenta a si mateix,  sense fi .
Darrera de cada dolor s'amaga un patiment alimentat per l'ego i les falses creences.
La nostra tasca consisteix a desenmascarar-lo per tal que el cicle arribi al final.
Salut =     No resistència
Malaltia= Resistència al canvi
Tot és un fluir constant. És precís i indispensable un bon diàleg amb el nostre inconscient.
La intensitat del dolor no depén de la gravetat d'aquest o de la lesió, depén bàsicament del temperament del malalt.
El dolor és l'alerta, el símbol del seu patiment real.
La fisiologia i l'anatomia són insuficients per  compilar els remeis de dolor en homeopatia. La malaltia, més l'òrgan, més les reaccions químiques van d'acord amb el temperament del malalt i d'aquest depén el seu estat general.
També dependrà del seu sistema endocrí i del seu equilibri neurovegetatiu, i tot plegat forma la seva constitució.
En l'èsser humà, sentir dolor i viure el dolor són dues coses diferents.
Les emocions no expresades es fixen en el cos, i el cos ens parla a través del dolor, és la primera paraula.
L'aparell locomotor està fortament influit pel psiquisme. Les articulacions ens recorden que no som perfectes, ens cal el desequilibri per avançar.
Les perturbacions motores afecten el poder d'activitat professional, l 'esperit despert,  la capacitat d'atenció i  la memòria, podent arribar a una esclerosi física i mental, passant pels següents estadis:
- 1er. estadi d'inflamació: persona molt irritable
- 2on. estadi irritatiu físic: persona susceptible
- 3er. estadi degeneratiu: persona hostil
- 4art. Estadi d'anquilosi: el malalt ja ha perdut la seva socia sociabilitat. És una persona amb agressivitat vers el medi ambient. Té la impresió de rebuig per part del demés. Sentiment d'abandonament. És una contra-reacció. Està bloquejat pel seu comportament.
L'artritisme representa "auto-agresivitat", autocàstic. És viscut com una prohibició que necessita una repressió constant del seu impuls motriu. Hi ha una pseudo-impotència reflexa amb una anquilosi que el condueix al Reumatisme Psicogen que acabarà convertint-se en un Reumatisme Somàtic.
 Tots els reumatismes tenen a veure amb una agresivitat reprimida. Amargor, resentiment crític.
En poden ser bons remeis, depenent de les modalitats Natrum mur., Lycopodium, Causticum i Arsenicum album.  Quan ens troben davant artritisme genètic, amb dolors puntuals, monotemàtics, podem trencar el gen amb Kali bichr.a  500.000K
Seguint amb la representació simbòlica del dolor localitzat a l'aparell locomotor:
. La ciàtica implica oposició  "no vull", "no vull caminar en aquella direcció", dimisió. Por al futur, por als diners. La persona ens diu que no sap cap on anar.  Depenent del desencadenant podrem ajudar-la amb els següents remeis homeopàtics:
- per oposició: Aurum, Silicea
- per dimisió : Staphysagria, Natrum Mur.
- Per " deixeu-me tranquil" : Aurum
- Per dependència i incomprensió: Pulsatilla
- Per immobilització: Opium
Tenint en compte la lateralitat, ciàtica dreta és Nux v. i esquerra és Colocyntis.
. El mal d'esquena, quan es localitza a la part alta ens parla d'una carencia d'afectivitat, d'amistat. Solen ser persones que posen rendes a les seves emocions. Tots els tuberculínics són susceptibles a aquesta localització. Només deixen anar les emocions a nivell de pensaments, per via mental o artística, però no en els seus actes.  L'erotisme és superior a la pràctica sexual, el sublimen sense portar-lo a la pràctica.  Són bons remeis de fons Calc. Phospo., Actea Rac. Pulsatilla.
Quan el dolor es localitza a la part baixa (lumbosacral) ens està parlant d'una manca de suport financer. Por a la manca de diners o a no saber gestionar les despeses. Falta de suport sentimental. En aquests casos són bons remeis de fons Calc.carb., Argentum Nit. Luesinum.
- El mal d'espatlles ens parla d'una càrrega massa pesada. Són la porta de l'acció. Hi ha un profund desig d'actuar sobre una situació, amb impediments per manca d'ajut o per oposició exterior.
Quan el dolor es localitza a la clavícula, ni actuem ni ens expresem.
-Als genolls hi reflectim la inflexibilitat, por, ego, orgull. La incapacitat de set sotmesos i una certa rigidesa i tossuneria. En són bons remeis Bryonia, Silicea, Anacardium, Chamomilla, Natrum mur., Lycopodium, entre altres.
- El dolor localitzat a la cadera simbolitza la por a anar endavant, sobretot quan cal prendre una decisió important. A l'haver-hi indecisió, s'immobilitza per tal de no prendre decisions. En són remeis útils: Graphites, Baryta carb., anacardium i Ambra gris.
- El mal de peus és una gran por al futur. "Ningú m'obligarà a avançar". Podem alleugir-lo amb Baryta carb., Gelsenium i Mercurius.
L'espoló calcari sempre implica orgull de casta, i li són adequats Aurum i Platina.
Mentre la Gota ens parla de còlera, impaciència i dominació. Remeis:  Colchinum, Lycopodium, Sulphur, Aurum, Platina i la sal Ferrum Phosp.
- El dolor a les mans amaga el retreure's del medi ambient. No voler donar ni demanar. Com a remeis útils destacats tenim Lycopodium, calc.carb. i Arssenicum album.
- Quan es localitza als canells i turmells indica una  fragilitat voluntaria. Pulsatilla és un gran remei de túnel carpià.
- El mal de cap pot ser indicador de diferents trastorns:
. Oposició al corrent de la vida, al pas de la vida: Lycopodium, Gelsenium
. Cop d'emotivitat, por a la sexualitat: Natrum Mur., Pulsatilla
.. La torticoli és una manera de dir "no vull veure les múltiples fases d'un tema. Només m'interessa el meu punt de vista" . Lachnantes n'és un gran remei.
 Per acabar, només remarcar que quan tenim problemes a les articulacions és perquè no sabem articular la nostra vida ni les nostres emocions. Creem una resistència al nostre cos dinàmic. Per a qualsevol problema  d'articulacions caldrà tenir sempre a ma Gelsenium i Belladona (gran antiinflamatori).
El patiment i el dolor ens donen una gran experiència viscuda del nostre cos, única i intransferible. Si som capaços de conectar amb el dolor del nostre cos, contactarem amb el  patiment de la nostra ànima. Com bé diu Philippe Dransart, ens parlem a nosaltres mateixos a través del cos, utilitzant els nostres mals com paraules, i aquest llenguatge és influenciat, a més, pel nostre entron. Fent un pas més endavant, de la mà de Bruce Lipton, podem dir que els gens no controlen la nostra biologia, sinó que són controlats per factors externs a les cèl.lules, estan influits per pensaments i creences, per totes les nostres emocions.

mariolarosselloorcal 

miércoles, 22 de julio de 2020

Geografia miasmàtica de Rajan Sankaran

GEOGRAFIA  MIASMÀTICA  DE  RAJAN SANKARAN

Hahnemann va postular una teoria de causació per entendre, simplificar i tractar les condicions de les malalties cròniques amb la major efectivitat. Les malalties mostren un patró que correspon a les condicions de la sarna, gonorrea o sífilis. La classificació miasmàtica és una de les més brillants contribucions que hahnemann ha aportat al món mèdic, i encara hi ha molt més per seguir aprenent.
El concepte de miasma que tractarem a continuació no és una teoria de “causació”, sinó una classificació d’utilitat pràctica.
Sabem que la malaltia és una falsa percepció de la realitat, un estat delusori  que té la seva arrel en una situació actual del pacient que ja existia amb anterioritat a la seva pròpia vida o a la dels seus pares.  Però l’ impacte  d’aquesta situació,  la seva reacció és com si encara  estès en la situació anterior.

Les expressions de la malaltia són la resposta a un estat delusori  en tots el casos que no hi ha  una causa estimulant que ho justifiqui.

Aquestes respostes són el que anomenen símptomes.

La percepció de la realitat difereix d’acord amb el miasma de l’individu, per tant, per  poder-lo reconèixer cal determinar com la percep el pacient. Una mateixa situació externa (realitat) es percep de forma diferent depenent del miasma.

Com a extensió del concepte de malaltia com  un estat delusori, una classificació dels estats de malaltia es converteix en una classificació d’ estats delusoris.

Un estat agut té sovint  diverses classes de patologia, inclús expressions cròniques  i freqüentment no es reconeix. Aquí l’inclourem  amb els altres tres miasmes bàsics.

Per fer front a les necessitats de la vida (estrès) necessitem tenir una certa capacitat. Depenent del nostre estat actual i de la intensitat de l’estrès ens movem entre disposicions agudes, psòriques i sicòtiques. Si perdem la totalitat de l’habilitat per enfrontar-nos a la situació o bé acceptar-la, caiem en l’estat sifilític.

. Agut              Resposta instintiva
. Psòric            lluita
. Sicòtic           Encobriment de la debilitat interna
. Sifilític          No hi ha recuperació possible, canvi o destrucció
Personalitats  Agudes:

Aquestes reaccionen instintivament a l’estrès, al qual veuen com una amenaça o atac de l’exterior. Tenen amplis canvis d’humor, però sense la fixació d’idees (sicosi) ni l’excessiva autodestrucció (sífilis). Manifestacions sobtades.

Personalitats psòriques:

Les personalitats psòriques tenen manca de confiança en sí mateixes i per tant, tenen pors i ansietats constantment, especialment quan estan sota pressió i estrès, fet pel qual pateixen ansietat per anticipació.  Són inquietes i actives i lluiten amb els seus problemes. Solen tenir somnis molt diferents, són pacients expressius i presenten i descriuen  bé les seves malalties. Poden ser persones  nervioses i hiperactives. En els seus temors hi ha un sentiment d’esperança.

Personalitats sicòtiques:

Tenen per sobre de tot l’ ocultisme, volen amagar la seva debilitat. Els somnis són més fixos i més específics. Desenvolupen hàbits  fixes per emmascarar la seva debilitat constantment present. Això pot expressar egoisme, ocultació i exigències.  Gent poc flexible i sense esperança de desfer-se de la seva debilitat.

Personalitats sifilítiques:

Aquestes personalitats són propenses als extrems,  i amb freqüència mostren un fort pessimisme. Volen un canvi total o la destrucció. Qualsevol tonteria pot ser causa de suïcidi.

Existeix en aquestes personalitats el sentiment d’  “amb això no puc”, i la resposta a aquest sentiment  és un intent dràstic, a vida o mort, de canviar o bé l’entorn o la pròpia personalitat. És un procés violent.  Mentre la persona intenta reprendre el control existeix un sentiment de desesperació i inutilitat. La situació resulta descoratjadora.

Bons exemples d’això són Siphilinum (desesperació per recuperar-se però sense esperança, antisocial, addicte, mentider, s’ha rendit, està acabat) i Aurum metallicum (desesperació per salvar-se, estat delusori d’haver perdut l’esperança del perdó, d’haver estat negligent  amb el seu deure i per tant mereix el retret).
Aquestes conclusions són corroborades per les característiques de la pròpia infecció:

-          Agut: començament de cop i volta, progrés ràpid i desenllaç també ràpid (recuperació o mort).
-          Psòric: (sarna) Picor, lluita constant amb extrema incomoditat però sense témer per la vida i sense desesperança.
-          Sicòtic: (gonorrea) Actitud defensiva crònica, sense símptomes d’una total recuperació, però no és una situació desesperada.
-          Sifilític: (sífilis)Lluita crònica i desesperada on el cos s’autodestrueix en un intent de supervivència (úlceres, càries, etc. ) Esforç violent en una situació desesperada.

Miasmes entre els miasmes principals:

Entenem la classificació miasmàtica com un mapa de malalties i per tal d’ubicar-les més específicament en aquest mapa és necessari tenir-hi més punts de referència.

Pot ser que hi hagi altres miasmes per descobrir i amb el temps aquest mapa serà més precís. Cal assenyalar que aquesta classificació no està basada ni construïda al voltant de les característiques de cap infecció. Es basa en estats comuns,  en estats delusoris i reaccions que s’observen amb més freqüència.   Com les infeccions són secundàries a aquests estats, naturalment encaixen en la classificació i ens ajuden a entendre-la més fàcilment, ja que es tracta d’entitats distintives ben conegudes.

Miasma Tuberculós:
Se situa entre Sicosis i Sífilis. El sentiment principal del pacient és d’opressió, tant física com psíquica. La pròpia debilitat està sent explotada. Les drogues que el representen millor són Tuberculinum i Drosera rotundifolia.

A drosera el sentiment se centra en la fustigació, mentre que a tuberculinum és l’opressió, especialment  pel que fa referència a les regles socials, que considera massa rígides i estrictes.

Miasma Leprós:
Aquest té característiques que l’ubiquen entre tuberculosi i sífilis.  El sentiment principal del miasma leprós és molt semblant al tuberculós però molt pitjor, existeix una intensa opressió i una intensa desesperança i desig de canvi.

El remei que el representa millor és Secale cornutum, conegut per les seves patologies destructives, especialment gangrena, la qual serà una de les patologies prominents d’aquest miasma.

Miasma cancerós:
Si analitzem la progressió de sicosis a sífilis trobem que l’estat sifilític es desenvolupa quan un sicòtic (amb una debilitat fixa) se sotmet a un estrés extrem (opressió) i s’espera que actui  bé  en aquesta situació. Quan el sicòtic només és sotmès a l’opressió  es desenvolupa l’estat tuberculós.
Però quan s’espera que el sicòtic  actui de manera impecable, que aconsegueixi tot el que s’espera d’ ell  (situació  molt comú avui en dia) llavors estem  buscant un miasma entre sicosis i sífilis on el tema és un esforç extrem,  esforçant-se per sobreviure, més enllà dels límits de la seva capacitat.
És un miasma que combina  la fixació sicòtica  amb la dimensió destructiva sifilítica.

El miasma cancerós té el tema d’un esforç sobrehumà per sobreviure. Té l’element sicòtic d’augmentar tumors, amb fixació, i alhora el col.lapse  com sífilis.

El seu sentiment és que s’espera que acompleixi amb totes les expectatives que es tenen d’ ell, cosa de la que se sent incapaç. Malgrat li agradaria encobrir-ho, no té la capacitat suficient per fer-ho, llavors ho posa tot i més de la seva part en un intens esforç per sobreviure, ja que el fracàs significaria mort i destrucció.

Els remeis principals  són Carcinosinum i Nitricum acidum. En cap dels dos no hi ha descans  ni alliberació de la tensió. Tots dos lluiten per la perfecció.

En fer-se el món més competitiu, el miasma cancerós es dona amb més freqüència, signe de la lluita desesperada per la supervivència.

Miasma Malarial:
El localitzem entre l’agut i el sicòtic. Té un sentiment d’amenaça que apareix intermitentment en fases entre les que existeix un sentiment subjacent de ser deficient.

Els  remeis  principals del miasma són China officinalis (sentiment de persecució) i Colocynthis.

Miasma Tifoide:
És el miasma subagut entre agut i psòric.

Té les característiques agudes més la lentitud. És una lluita intensa en la que hi ha una amenaça aguda externa. La resposta no és instintiva però té els components de lluita. El sentiment és el d’una situació crítica, que ben portada pot aconseguir la recuperació total. Una de les drogues principals és Bryonia alba.

Miasma de la Tinya:
Es tracta del situat entre Psora i sicosis. Apareix súbitament, amb lluita intensa. No suposa una amenaça vital i en ocasions és tranquil.la  i fixa.

Alternància de lluita i rendició. Sentiment principal  “d’intentar”.
Intent repetit que quan fracassa simplement es rendeix i accepta. Els principals remeis són Calcarea sulfurica i Calcarea silicata.
Podem concloure  que el miasma representa la profunditat del sentiment i el grau de desesperació vist en l’acció o en el com és portada una situació.

Tots ells tenen nivells variables  d’esperança o desesperació i com més profund sigui el miasma, més intens és el sentiment d’aïllament.

El plantejament de com arribar al miasma és observant el ritme , la profunditat i el grau del problema o la sensació, preguntant-nos  quant i com és la intensitat, cronicitat,  agudesa , profunditat o desesperança de qualsevol fenomen.

mariolarosselloorcal


Bibliografia: La sustancia de la Homeopatia  Rajan Sankaran    Homeopathic medical publishers

Apuntes de MMH Persica