NMG el valioso legado de R.G.Hamer

 

 Todo inicia en el corazón

NMG el valioso legado de R.G.Hamer

La primera Ley biológica de la NMG nos dice que cuando se vive un conflicto altamente dramático, inesperado , en soledad y aislamiento, se desencadena un Sistema biológico sensato, un programa biológico en el que se produce una adaptación a tres niveles, psique-cerebro-órgano.

Centrándonos en el cerebro, aparece una diana de anillos concéntricos justo en la zona desde donde comanda al órgano que experimentará la adaptación. Pero ¿ qué activa la diana? ¿Quién genera el comando vibratorio que activa la diana en el cerebro?

Todo choque biológico se vive en el corazón, concretamente en el pericardio, el escudo que protege al corazón. Impacta en él cual pulso electromagnético, produciendo una vibración.

El pericardio, con un movimiento estimulante, tira de los ganglios estrellados, los que a su vez generan resonancia en la arteria subclavia. Esta resonancia llega al cerebro a través de las arterias y allí genera los anillos concéntricos (Foco de Hamer).

Todos los impactos se viven en un primer momento en el corazón, es el pericardio quien recibe el choque biológico, lo que nos reafirma que siempre debemos escuchar al corazón. Es en él donde reside el espíritu “Soplo”, el usuario de la Psique “Anima” (software) y del Cerebro - Órgano (hardware).

El Espíritu (Ser) es movimiento. La vida es ese movimiento.

El efecto de resolver los conflictos biológicos es la coherencia y el efecto de la coherencia es la salud y la felicidad de cada ser.

Con gratitud.

Terrapia Integrativa NMG 1

 

Conceptos básicos 1

Breves conceptos sobre el surgimiento de las leyes biológicas

La vida humana comienza con una célula única, que contiene todas las instrucciones para su crecimiento y desarrollo. A partir de la primera división celular comienza a multiplicarse hasta formar un grupo de células llamado blastocisto.
Dos semanas después de la concepción, el blastocisto se divide en tres capas germinales embrionarias: una capa llamada endodermo (interna), otra capa llamada ectodermo (externa) y una capa denominada mesodermo que se forma entre ambas. A lo largo de la gestación, estas 3 capas germinales embrionarias desarrollan todos los órganos y tejidos del cuerpo. 

Durante la concepción y gestación, el feto en crecimiento pasa por todas las etapas evolutivas; desde un organismo unicelular hasta un ser humano completo (filogenia). 

Las tres capas germinales dan lugar a los mismos tipos de tejidos en todos los organismos animales.

1.1. Endodermo

El sentido biológico del ENDODERMO es cumplir con las funciones biológicas básicas y necesarias para el desarrollo, mantenimiento y perpetuación de un ser vivo.

Los tejidos derivados del endodermo son controlados por el tallo o bulbo cerebral, que es la parte más antigua del cerebro. Es el lugar donde se encuentran los centros de control para los órganos del canal intestinal que también están dispuestos en forma de anillo, comenzando en el hemisferio derecho con los relés cerebrales de la boca y la faringe (incluyendo: glándula tiroides, glándulas paratiroides, esófago, estómago, parénquima hepático, páncreas, duodeno, intestino delgado, y continuando en sentido contrario a las agujas del reloj nos encontramos con los relés cerebrales del apéndice, ciego, colon, recto y vejiga en el lado izquierdo del tronco cerebral). El punto de transición del hemisferio del tronco encefálico derecho al izquierdo corresponde, a nivel órganico, a la válvula ileocecal la cual está ubicada entre el intestino delgado y el ciego, que es la primera sección del intestino grueso.

Los alvéolos pulmonares, el oído medio y las trompas de Eustaquio, las glándulas lagrimales, la coroides, el iris y el cuerpo ciliar de los ojos, los túbulos colectores de los riñones, la médula suprarrenal, la próstata, el útero y las trompas de Falopio, las glándulas de Bartholino, las glándulas productoras de esmegma y la glándula pituitaria. La glándula pineal y el plexo coroideo se originan en la mucosa intestinal. Por lo tanto, son controlados desde el tronco cerebral.

Igual a las células intestinales que absorben (cualidad de resorción) y digieren (cualidad secretora) el “bocado de comida”, los alvéolos pulmonares “absorben” y “digieren” el “bocado de aire”, el oído medio y las trompas de Eustaquio el “bocado de sonido” , las glándulas lagrimales y la úvea el “bocado visual”, y los túbulos colectores renales recogen el “bocado de agua”.

Todos los órganos controlados desde el bulbo o tallo cerebral se derivan del ENDODERMO, la primera y más antigua capa germinal embrionaria. Debido a su origen en la mucosa intestinal, consisten histológicamente de EPITELIO CILíNDRICO INTESTINAL.

1.2. Mesodermo

El MESODERMO, que se desarrolló en momentos cuando la vida se mudó del mar a la tierra, se divide en 2 grupos: un grupo más antiguo (mesodermo viejo) y una capa más joven (mesodermo nuevo).

El VIEJO MESODERMO tiene una función protectora, por lo tanto desarrolla el corion de la piel o dermis (incluyendo: glándulas sebáceas y glándulas sudoríparas), pleura, peritoneo, epiplón mayor, pericardio, glándulas mamarias, túnica vaginal y testicular, y glándulas de los párpados. Todos los órganos y tejidos que se derivan del antiguo mesodermo se controlan desde el CEREBELO, que se formó junto al tronco del encéfalo.

En el caso de un conflicto biológico, todos los órganos relacionados a

a esta capa germinativa generan, durante la fase activa del conflicto, proliferación celular. En la fase de sanación, las células adicionales se eliminan con la ayuda de hongos y bacterias.

El NUEVO MESODERMO desarrolla los huesos (incluida la médula ósea y las células sanguíneas), la dentina dental, el periostio, los músculos estriados, los cartílagos, los tendones, los ligamentos, el tejido adiposo, el tejido conectivo (incluida la neuroglía y la mielina), el endocardio y las válvulas cardíacas, vasos sanguíneos (incluyendo la aorta descendente, arteria carótida externa, secciones externas de las arterias subclavias, aorta abdominal, arterias cerebrales), meninges, vasos linfáticos con ganglios linfáticos, bazo, ovarios, testículos, cuerpos cavernosos del pene, parénquima renal, corteza suprarrenal, y partes del cuerpo vítreo. Todos los órganos y tejidos que se derivan del nuevo mesodermo se controlan desde la MEDULA CEREBRAL, que se forma bajo la corteza cerebral.

1.3. Ectodermo

El ECTODERMO es el cerebro más reciente y evolucionado. Permite relacionarnos con nuestro entorno y mantener vínculos con otros seres vivos.

Por último, el ECTODERMO desarrolló la PIEL EXTERIOR o epidermis para cubrir toda el corion de la piel o dermis. También debemos tener en cuenta que desde la piel externa, el epitelio escamoso ectodérmico migró a través de los pezones a los conductos de la leche, al canal auditivo, a las cavidades nasales y al tracto respiratorio. Además cubría la parte exterior de los ojos. Es por esto que el epitelio escamoso se encuentra en la epidermis (incluidos los genitales externos y la vagina), conductos prostáticos, piel de los párpados, conductos de las glándulas de los párpados, conjuntiva, córnea, lentes, conductos galactóforos, el oído externo y el conducto auditivo, mucosa nasal, tráquea, laringe y cuerdas vocales y el bronquio. Todos estos tejidos están controlados desde la CORTEZA SENSORIAL.

En lo que respecta a su sensibilidad, este grupo de órganos sigue junto con los órganos del sistema urino-rectal el PATRÓN DE PIEL EXTERIOR (llamado así por su conexión con la piel externa) con hiposensibilidad durante la fase de conflicto activo y la Crisis Epiléptica/Epileptoide y con hipersensibilidad en la fase de sanación.

NOTA: Las sensibilidades del “patrón de piel externa” y del “patrón de mucosa de la garganta” son exactamente lo opuesto. Los dos patrones de sensibilidad explican por qué, por ejemplo, las úlceras estomacales causan dolor (hiperestesia) durante la actividad de conflicto, mientras que la ulceración en el recto causa entumecimiento (hipoestesia) en la fase activa de conflicto.

La corteza sensorial pre-motora y la corteza post-sensorial (que controlan todos los órganos siguiendo el “patrón de la garganta”, junto con el sistema urino-rectal y los nervios periósticos) son considerablemente más grandes que la corteza sensorial y la corteza motora. La corteza sensorial pre-motora y la corteza post-sensorial fueron originalmente un área grande única, que más tarde fue separada por la corteza sensorial y motora, manteniendo una conexión solo en la base del cráneo.

La retina y el cuerpo vítreo de los ojos se derivan del ECTODERMO. Se controlan desde la CORTEZA VISUAL ubicada en el lóbulo occipital, en la parte posterior del cerebro. La corteza visual y sus órganos correspondientes se desarrollaron antes de la corteza motora y sensorial.

Gracias NMGando

el dolor, llenguatge significant

El dolor, llenguatge significant

Tot allò que no carrega la consciència se somatitza.
Tot allò no dit provoca la malaltia, els simptomes, és el llenguatge significant. El cos és el reflex, el  mirall del nostre  inconscient.
Els simptomes són senyals o missatges que el nostre cos envia a la superfície perquè nosaltres notem que alguna cosa no acaba d'anar bé.
En moltes ocasions al nostre ego li molesta que el cos ens cridi l'atenció, li disgusta no tenir el control i prefereix ignorar els senyals. Llavors és quan el cos augmenta  la intensitat dels senyals i enmalaltim.
En la frontera entre el conscient i l'inconscient s'hi troben els mecanismes de defensa de l'ego encarregats de protegir al mateix ego de tota informació provinent de l'inconscient que pugui ser identificada com a un insult.
Tots els actes de la nostra vida tenen una raó de ser essencial. Creem la nostra realitat.
El nostre cervell fa cas als nostres decrets.
Tot és un fluir constant, un canvi constant, i la malaltia no és més que la resistència al canvi.
El primer avís és el dolor.
El dolor és inevitable però finit.
Ara bé, el patiment és mental i s'alimenta a si mateix,  sense fi .
Darrera de cada dolor s'amaga un patiment alimentat per l'ego i les falses creences.
La nostra tasca consisteix a desenmascarar-lo per tal que el cicle arribi al final.
Salut =     No resistència
Malaltia= Resistència al canvi
Tot és un fluir constant. És precís i indispensable un bon diàleg amb el nostre inconscient.
La intensitat del dolor no depén de la gravetat d'aquest o de la lesió, depén bàsicament del temperament del malalt.
El dolor és l'alerta, el símbol del seu patiment real.
La fisiologia i l'anatomia són insuficients per  compilar els remeis de dolor en homeopatia. La malaltia, més l'òrgan, més les reaccions químiques van d'acord amb el temperament del malalt i d'aquest depén el seu estat general.
També dependrà del seu sistema endocrí i del seu equilibri neurovegetatiu, i tot plegat forma la seva constitució.
En l'èsser humà, sentir dolor i viure el dolor són dues coses diferents.
Les emocions no expresades es fixen en el cos, i el cos ens parla a través del dolor, és la primera paraula.
L'aparell locomotor està fortament influit pel psiquisme. Les articulacions ens recorden que no som perfectes, ens cal el desequilibri per avançar.
Les perturbacions motores afecten el poder d'activitat professional, l 'esperit despert,  la capacitat d'atenció i  la memòria, podent arribar a una esclerosi física i mental, passant pels següents estadis:
- 1er. estadi d'inflamació: persona molt irritable
- 2on. estadi irritatiu físic: persona susceptible
- 3er. estadi degeneratiu: persona hostil
- 4art. Estadi d'anquilosi: el malalt ja ha perdut la seva socia sociabilitat. És una persona amb agressivitat vers el medi ambient. Té la impresió de rebuig per part del demés. Sentiment d'abandonament. És una contra-reacció. Està bloquejat pel seu comportament.
L'artritisme representa "auto-agresivitat", autocàstic. És viscut com una prohibició que necessita una repressió constant del seu impuls motriu. Hi ha una pseudo-impotència reflexa amb una anquilosi que el condueix al Reumatisme Psicogen que acabarà convertint-se en un Reumatisme Somàtic.
 Tots els reumatismes tenen a veure amb una agresivitat reprimida. Amargor, resentiment crític.
En poden ser bons remeis, depenent de les modalitats Natrum mur., Lycopodium, Causticum i Arsenicum album.  Quan ens troben davant artritisme genètic, amb dolors puntuals, monotemàtics, podem trencar el gen amb Kali bichr.a  500.000K
Seguint amb la representació simbòlica del dolor localitzat a l'aparell locomotor:
. La ciàtica implica oposició  "no vull", "no vull caminar en aquella direcció", dimisió. Por al futur, por als diners. La persona ens diu que no sap cap on anar.  Depenent del desencadenant podrem ajudar-la amb els següents remeis homeopàtics:
- per oposició: Aurum, Silicea
- per dimisió : Staphysagria, Natrum Mur.
- Per " deixeu-me tranquil" : Aurum
- Per dependència i incomprensió: Pulsatilla
- Per immobilització: Opium
Tenint en compte la lateralitat, ciàtica dreta és Nux v. i esquerra és Colocyntis.
. El mal d'esquena, quan es localitza a la part alta ens parla d'una carencia d'afectivitat, d'amistat. Solen ser persones que posen rendes a les seves emocions. Tots els tuberculínics són susceptibles a aquesta localització. Només deixen anar les emocions a nivell de pensaments, per via mental o artística, però no en els seus actes.  L'erotisme és superior a la pràctica sexual, el sublimen sense portar-lo a la pràctica.  Són bons remeis de fons Calc. Phospo., Actea Rac. Pulsatilla.
Quan el dolor es localitza a la part baixa (lumbosacral) ens està parlant d'una manca de suport financer. Por a la manca de diners o a no saber gestionar les despeses. Falta de suport sentimental. En aquests casos són bons remeis de fons Calc.carb., Argentum Nit. Luesinum.
- El mal d'espatlles ens parla d'una càrrega massa pesada. Són la porta de l'acció. Hi ha un profund desig d'actuar sobre una situació, amb impediments per manca d'ajut o per oposició exterior.
Quan el dolor es localitza a la clavícula, ni actuem ni ens expresem.
-Als genolls hi reflectim la inflexibilitat, por, ego, orgull. La incapacitat de set sotmesos i una certa rigidesa i tossuneria. En són bons remeis Bryonia, Silicea, Anacardium, Chamomilla, Natrum mur., Lycopodium, entre altres.
- El dolor localitzat a la cadera simbolitza la por a anar endavant, sobretot quan cal prendre una decisió important. A l'haver-hi indecisió, s'immobilitza per tal de no prendre decisions. En són remeis útils: Graphites, Baryta carb., anacardium i Ambra gris.
- El mal de peus és una gran por al futur. "Ningú m'obligarà a avançar". Podem alleugir-lo amb Baryta carb., Gelsenium i Mercurius.
L'espoló calcari sempre implica orgull de casta, i li són adequats Aurum i Platina.
Mentre la Gota ens parla de còlera, impaciència i dominació. Remeis:  Colchinum, Lycopodium, Sulphur, Aurum, Platina i la sal Ferrum Phosp.
- El dolor a les mans amaga el retreure's del medi ambient. No voler donar ni demanar. Com a remeis útils destacats tenim Lycopodium, calc.carb. i Arssenicum album.
- Quan es localitza als canells i turmells indica una  fragilitat voluntaria. Pulsatilla és un gran remei de túnel carpià.
- El mal de cap pot ser indicador de diferents trastorns:
. Oposició al corrent de la vida, al pas de la vida: Lycopodium, Gelsenium
. Cop d'emotivitat, por a la sexualitat: Natrum Mur., Pulsatilla
.. La torticoli és una manera de dir "no vull veure les múltiples fases d'un tema. Només m'interessa el meu punt de vista" . Lachnantes n'és un gran remei.
 Per acabar, només remarcar que quan tenim problemes a les articulacions és perquè no sabem articular la nostra vida ni les nostres emocions. Creem una resistència al nostre cos dinàmic. Per a qualsevol problema  d'articulacions caldrà tenir sempre a ma Gelsenium i Belladona (gran antiinflamatori).
El patiment i el dolor ens donen una gran experiència viscuda del nostre cos, única i intransferible. Si som capaços de conectar amb el dolor del nostre cos, contactarem amb el  patiment de la nostra ànima. Com bé diu Philippe Dransart, ens parlem a nosaltres mateixos a través del cos, utilitzant els nostres mals com paraules, i aquest llenguatge és influenciat, a més, pel nostre entron. Fent un pas més endavant, de la mà de Bruce Lipton, podem dir que els gens no controlen la nostra biologia, sinó que són controlats per factors externs a les cèl.lules, estan influits per pensaments i creences, per totes les nostres emocions.

mariolarosselloorcal 

Geografia miasmàtica de Rajan Sankaran

GEOGRAFIA  MIASMÀTICA  DE  RAJAN SANKARAN

Hahnemann va postular una teoria de causació per entendre, simplificar i tractar les condicions de les malalties cròniques amb la major efectivitat. Les malalties mostren un patró que correspon a les condicions de la sarna, gonorrea o sífilis. La classificació miasmàtica és una de les més brillants contribucions que hahnemann ha aportat al món mèdic, i encara hi ha molt més per seguir aprenent.

El concepte de miasma que tractarem a continuació no és una teoria de “causació”, sinó una classificació d’utilitat pràctica.

Sabem que la malaltia és una falsa percepció de la realitat, un estat delusori  que té la seva arrel en una situació actual del pacient que ja existia amb anterioritat a la seva pròpia vida o a la dels seus pares.  Però l’ impacte  d’aquesta situació,  la seva reacció és com si encara  estès en la situació anterior.

Les expressions de la malaltia són la resposta a un estat delusori  en tots el casos que no hi ha  una causa estimulant que ho justifiqui.

Aquestes respostes són el que anomenen símptomes.

La percepció de la realitat difereix d’acord amb el miasma de l’individu, per tant, per  poder-lo reconèixer cal determinar com la percep el pacient. Una mateixa situació externa (realitat) es percep de forma diferent depenent del miasma.

Com a extensió del concepte de malaltia com  un estat delusori, una classificació dels estats de malaltia es converteix en una classificació d’ estats delusoris.

Un estat agut té sovint  diverses classes de patologia, inclús expressions cròniques  i freqüentment no es reconeix. Aquí l’inclourem  amb els altres tres miasmes bàsics.

Per fer front a les necessitats de la vida (estrès) necessitem tenir una certa capacitat. Depenent del nostre estat actual i de la intensitat de l’estrès ens movem entre disposicions agudes, psòriques i sicòtiques. Si perdem la totalitat de l’habilitat per enfrontar-nos a la situació o bé acceptar-la, caiem en l’estat sifilític.

. Agut              Resposta instintiva

. Psòric            lluita

. Sicòtic           Encobriment de la debilitat interna

. Sifilític          No hi ha recuperació possible, canvi o destrucció

Personalitats  Agudes:

Aquestes reaccionen instintivament a l’estrès, al qual veuen com una amenaça o atac de l’exterior. Tenen amplis canvis d’humor, però sense la fixació d’idees (sicosi) ni l’excessiva autodestrucció (sífilis). Manifestacions sobtades.

Personalitats psòriques:

Les personalitats psòriques tenen manca de confiança en sí mateixes i per tant, tenen pors i ansietats constantment, especialment quan estan sota pressió i estrès, fet pel qual pateixen ansietat per anticipació.  Són inquietes i actives i lluiten amb els seus problemes. Solen tenir somnis molt diferents, són pacients expressius i presenten i descriuen  bé les seves malalties. Poden ser persones  nervioses i hiperactives. En els seus temors hi ha un sentiment d’esperança.

Personalitats sicòtiques:

Tenen per sobre de tot l’ ocultisme, volen amagar la seva debilitat. Els somnis són més fixos i més específics. Desenvolupen hàbits  fixes per emmascarar la seva debilitat constantment present. Això pot expressar egoisme, ocultació i exigències.  Gent poc flexible i sense esperança de desfer-se de la seva debilitat.

Personalitats sifilítiques:

Aquestes personalitats són propenses als extrems,  i amb freqüència mostren un fort pessimisme. Volen un canvi total o la destrucció. Qualsevol tonteria pot ser causa de suïcidi.

Existeix en aquestes personalitats el sentiment d’  “amb això no puc”, i la resposta a aquest sentiment  és un intent dràstic, a vida o mort, de canviar o bé l’entorn o la pròpia personalitat. És un procés violent.  Mentre la persona intenta reprendre el control existeix un sentiment de desesperació i inutilitat. La situació resulta descoratjadora.

Bons exemples d’això són Siphilinum (desesperació per recuperar-se però sense esperança, antisocial, addicte, mentider, s’ha rendit, està acabat) i Aurum metallicum (desesperació per salvar-se, estat delusori d’haver perdut l’esperança del perdó, d’haver estat negligent  amb el seu deure i per tant mereix el retret).

Aquestes conclusions són corroborades per les característiques de la pròpia infecció:

-          Agut: començament de cop i volta, progrés ràpid i desenllaç també ràpid (recuperació o mort).

-          Psòric: (sarna) Picor, lluita constant amb extrema incomoditat però sense témer per la vida i sense desesperança.

-          Sicòtic: (gonorrea) Actitud defensiva crònica, sense símptomes d’una total recuperació, però no és una situació desesperada.

-          Sifilític: (sífilis)Lluita crònica i desesperada on el cos s’autodestrueix en un intent de supervivència (úlceres, càries, etc. ) Esforç violent en una situació desesperada.

Miasmes entre els miasmes principals:

Entenem la classificació miasmàtica com un mapa de malalties i per tal d’ubicar-les més específicament en aquest mapa és necessari tenir-hi més punts de referència.

Pot ser que hi hagi altres miasmes per descobrir i amb el temps aquest mapa serà més precís. Cal assenyalar que aquesta classificació no està basada ni construïda al voltant de les característiques de cap infecció. Es basa en estats comuns,  en estats delusoris i reaccions que s’observen amb més freqüència.   Com les infeccions són secundàries a aquests estats, naturalment encaixen en la classificació i ens ajuden a entendre-la més fàcilment, ja que es tracta d’entitats distintives ben conegudes.

Miasma Tuberculós:

Se situa entre Sicosis i Sífilis. El sentiment principal del pacient és d’opressió, tant física com psíquica. La pròpia debilitat està sent explotada. Les drogues que el representen millor són Tuberculinum i Drosera rotundifolia.

A drosera el sentiment se centra en la fustigació, mentre que a tuberculinum és l’opressió, especialment  pel que fa referència a les regles socials, que considera massa rígides i estrictes.

Miasma Leprós:

Aquest té característiques que l’ubiquen entre tuberculosi i sífilis.  El sentiment principal del miasma leprós és molt semblant al tuberculós però molt pitjor, existeix una intensa opressió i una intensa desesperança i desig de canvi.

El remei que el representa millor és Secale cornutum, conegut per les seves patologies destructives, especialment gangrena, la qual serà una de les patologies prominents d’aquest miasma.

Miasma cancerós:

Si analitzem la progressió de sicosis a sífilis trobem que l’estat sifilític es desenvolupa quan un sicòtic (amb una debilitat fixa) se sotmet a un estrés extrem (opressió) i s’espera que actui  bé  en aquesta situació. Quan el sicòtic només és sotmès a l’opressió  es desenvolupa l’estat tuberculós.

Però quan s’espera que el sicòtic  actui de manera impecable, que aconsegueixi tot el que s’espera d’ ell  (situació  molt comú avui en dia) llavors estem  buscant un miasma entre sicosis i sífilis on el tema és un esforç extrem,  esforçant-se per sobreviure, més enllà dels límits de la seva capacitat.

És un miasma que combina  la fixació sicòtica  amb la dimensió destructiva sifilítica.

El miasma cancerós té el tema d’un esforç sobrehumà per sobreviure. Té l’element sicòtic d’augmentar tumors, amb fixació, i alhora el col.lapse  com sífilis.

El seu sentiment és que s’espera que acompleixi amb totes les expectatives que es tenen d’ ell, cosa de la que se sent incapaç. Malgrat li agradaria encobrir-ho, no té la capacitat suficient per fer-ho, llavors ho posa tot i més de la seva part en un intens esforç per sobreviure, ja que el fracàs significaria mort i destrucció.

Els remeis principals  són Carcinosinum i Nitricum acidum. En cap dels dos no hi ha descans  ni alliberació de la tensió. Tots dos lluiten per la perfecció.

En fer-se el món més competitiu, el miasma cancerós es dona amb més freqüència, signe de la lluita desesperada per la supervivència.

Miasma Malarial:

El localitzem entre l’agut i el sicòtic. Té un sentiment d’amenaça que apareix intermitentment en fases entre les que existeix un sentiment subjacent de ser deficient.

Els  remeis  principals del miasma són China officinalis (sentiment de persecució) i Colocynthis.

Miasma Tifoide:

És el miasma subagut entre agut i psòric.

Té les característiques agudes més la lentitud. És una lluita intensa en la que hi ha una amenaça aguda externa. La resposta no és instintiva però té els components de lluita. El sentiment és el d’una situació crítica, que ben portada pot aconseguir la recuperació total. Una de les drogues principals és Bryonia alba.

Miasma de la Tinya:

Es tracta del situat entre Psora i sicosis. Apareix súbitament, amb lluita intensa. No suposa una amenaça vital i en ocasions és tranquil.la  i fixa.

Alternància de lluita i rendició. Sentiment principal  “d’intentar”.

Intent repetit que quan fracassa simplement es rendeix i accepta. Els principals remeis són Calcarea sulfurica i Calcarea silicata.

Podem concloure  que el miasma representa la profunditat del sentiment i el grau de desesperació vist en l’acció o en el com és portada una situació.

Tots ells tenen nivells variables  d’esperança o desesperació i com més profund sigui el miasma, més intens és el sentiment d’aïllament.

El plantejament de com arribar al miasma és observant el ritme , la profunditat i el grau del problema o la sensació, preguntant-nos  quant i com és la intensitat, cronicitat,  agudesa , profunditat o desesperança de qualsevol fenomen.

mariolarosselloorcal

Bibliografia: La sustancia de la Homeopatia  Rajan Sankaran    Homeopathic medical publishers

Teràpia neural, un nou paradigma

TERÀPIA NEURAL,
un nou paradigma
La visió de Julio César Payán de La Roche


ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
SEGLE XX, CIÈNCIA I ALTERNATIVES
NOUS PARADIGMES
TERÀPIA NEURAL: LES MEMÒRIES DEL COS
BASES DE LA TERÀPIA NEURA
REFLEXIONS FINALS
BIBLIOGRAFIA

INTRODUCCIÓ
Aquesta breu exposició està basada en les obres de Julio Cèsar Payan de la
Roche, metge, ideòleg i gran defensor de la medicina biològica. Tal com el
definia German Duque Mejía: «és un metge independent i per això s'atreveix a
avalar amb el seu prestigi, convicció i experiència allò que serveix per a curar,
malgrat que no agradi als seus col·legues de medicina».
Concretament, aquest treball està basat en les obres «La Medicina
Biológica, un compromiso con la vida» i «Desobediencia Vital», en les quals
l'autor dóna la informació necessària per situar, entendre, conèixer i poder
confiar en la teràpia neural.
La medicina biològica té com a primer principi el respecte per l'ésser humà
com a ens universal i el respecte de les seves creences i la història. En
conseqüència, Payán descriu l'acupuntura, l'homeopatia, l'homotoxicologia i la
teràpia neural com a puntals dels nous paradigmes i de la biodiversitat. Està
convençut que cal donar-los crèdit i suport, exercint la nostra desobediència
vital i defensant el dret a la individualitat, sense deixar de ser part del tot que
ens influeix i que, alhora, és moldejat per nosaltres mateixos de forma
recíproca.
Com veurem a les pàgines següents, l'autor estudiat estableix les bases per a
una concepció de sanació diferent de l'ortodoxa que se centra en la teràpia
neural. Així, per a Payán, la malaltia és un procés d'aprenentatge necessari per
transcendir com a ésser humà.

SEGLE XX, CIÈNCIA I ALTERNATIVES
A començament del segle XX, es produeixen molts avenços en la ciència
ortodoxa que la revolucionen i donen suport a algunes afirmacions d'antics
mestres i filòsofs, considerats de línia esotèrica fins aleshores, i a molts dels
principis de les medicines alternatives. També es posen al descobert i es
demostren les limitacions de la racionalitat lineal, mecanicista i quantificadora,
que conformen la racionalitat cartesiana imperant. D'aquesta manera, es
demostra la necessitat de nous paradigmes, no tan sols a la ciència, sinó també
als àmbits social, polític i econòmic malgrat que a hores d'ara no hagin estat
incorporats totalment per cap d'aquests àmbits.
A finals del segle XIX i primera dècada del XX, Paulov, Speransky, Spisse,
Vischnesky i altres estudiosos dels processos biològics a Rússia demostren el
paper integrador del sistema nerviós i la seva importància en les relacions
d'informació entre els diferents components de l'organisme, ment i cos. També
evidencien la seva importància en les relacions dels éssers vius amb el seu
entorn, tant el l'àmbit físic i mesurable com en àmbits més subtils que encara no
són quantificables.
L'any 1890, Max Planck anuncia la teoria dels Quants. Descobreix que
l'energia actua en forma de «paquets» que s'organitzen com a bases de tot allò
vivent. Aquesta teoria dóna origen als treballs de física quàntica que estudien
les partícules atòmiques i subatòmiques, que són els mínims components o
successos de la naturalesa coneguts fins al moment.
Amb aquestes investigacions quàntiques, es posa de manifest que les
anomenades «lleis naturals» de Laplace, en realitat, no eren ni tan lleis ni tan
naturals, ja que es descobreix que existeixen altres forces i dimensions.

El determinisme i la predicció newtoniana trontollen amb l'arribada de la
mecànica quàntica. Els àtoms, els quants i els quarks no es regeixen per certeses
ni determinismes sinó que es mouen en l'ambient i en el concepte de les
probabilitats. Així, es qüestionen moltes veritats que es creien inamobibles i es
demostra que no són absolutes.
Amb el principi d'Indeterminisme de Heisenberg, es demostrà també que les
coses poden allotjar diversos fenòmens contradictoris que els permeten ser
contradictòries en si mateixes. Segons Heisenberg, l'electró és energia i matèria
al mateix temps. No es transforma en energia o matèria, sinó que ho és
simultàniament. Tanmateix, l'observador actua sobre l'observat, sobre l'electró
que és partícula i ona al mateix temps, observa allò que li interessa però no la
realitat del succés o experiment. És a dir, si el veu com a ona, deixa de banda el
fet de ser partícula i d'aquesta manera crearà un món paral·lel, que no perquè
sigui inobservat és inexistent.
Així doncs, el que es determina és la interacció amb l'observat, de manera
que no hi ha objectivitat, com plantejava el mètode Cartesià, sinó que sempre es
produeix una interacció entre l'observador i l'observat, entre el subjecte i
l'objecte, entre el metge i el pacient, entre el sociòleg i la societat. El món no és
extern a nosaltres, sinó que existeixen xarxes que ens comuniquen i ens
uneixen. Per això, no podem confondre la realitat amb la interpretació que en
fem.
Els estudis quàntics van demostrar també que el tot no es pot dividir en
parts (un altre dels pilars cartesians, l'anàlisi constituent del mètode científic), ja
que el que més s'assembla a la realitat és l'existència d'aquesta xarxa que
denominem cinquena dimensió, referint-nos a fets vitals (bio-lògics) com són la
medicina, la biologia, la sociologia i les ciències humanes, no a les mecàniques

(mecano-lògica), fetes per l'home.

La teoria quàntica i de sistemes ha demostrat que en els èssers vius quan
s'extreu un «pinyó» tot el sistema s'altera i es reacomoda, de manera que, quan
es vol tornar a introduir aquest «pinyó», es fa en un sistema diferent a l'inicial.
És a dir, la naturalesa no està feta de peces acoblades, sinó que és una xarxa
intel·ligent de relacions que interactuen entre si, la qual cosa ja s'havia plantejat
en antigues pràctiques esotèriques, místiques i orientals. A començament del
XX, Einstein i Jung van arribar a la conclusió que el món és una unitat en
consonància amb tot l'univers, amb tot el cosmos, que fa que les parts només
puguin ser vistes en relació i funció de xarxa amb el tot. Per tant, el tot vital
(bio-lògica) no és el resultat d'una simple suma mecànica i matemàtica de les
parts, sinó la representació emergent de la relació entre elles mateixes i també
amb l'entorn.
Posteriorment, a les dècades dels seixanta i vuitanta es demostra
matemàticament l'existència d'aquesta xarxa de relacions en comprovar-se que
qualsevol cosa que s'esdevingui en un lloc de l'univers té repercussions en un
altre lloc, tot i que siguin a molta distància l'un de l'altre. Així, s'esquerda
completament el sistema d'estudi de les parts de forma aïllada (especialitat) i es
dóna importància al tot, però com a sistema d'una xarxa universal integradora
(holística). Hi ha qui ho ha anomenat «reencantament del món».
A més, ja a mitjans del segle XX les teories sobre cibernètica de Wiener,
Von Foster i Shanon plantegen que els éssers vius gaudim la possibilitat
d'autoorganització i autogestió segons el propi ordre i teleologia, i pel fet que
som singularitats interdependents de tot el context, cal parlar d'auto-ecoorganització
i auto-eco-control. Així doncs, l'ésser humà, com a organisme viu,
biocibernètic, sempre busca i té la capacitat i el poder d'auto-eco-regular-se,

auto-eco-organitzar-se i auto-eco-gestionar-se.

A la segona mitat del mateix segle, va ser molt important la descripció de
sistemes termodinàmicament oberts, és a dir, sistemes d'intercanvi d'energia,
informació i matèria amb el medi ambient. L'ésser humà és un ésser d'aquest
tipus, és quàntic i gravitacional alhora. Segueix els principis de massa de
Newton, té consciència, història familiar, història genètica i té bilions de
cèl·lules, cadascuna d'elles amb uns cinc-cents milions de molècules
enzimàtiques amb una mitjana de trenta mil reaccions per segon per molècula.
Tot això configura un sistema d'alta complexitat, que no és sinònim de
complicació, sinó de complexos (xarxes), i per exercir aquesta gran capacitat
dinàmica necessita no estar en equilibri, ja que allò equilibrat és estàtic. És a
dir, és un sistema d'alta complexitat, allunyat de l'equilibri per mantenir-se viu.
Quan s'equilibra, mor.
Per tant, un estat d'equilibri es pot definir com aquell que no admet cap altre
procés. Les diferències desapareixen en un estat d'equilibri i no permet cap
emergència. La nostra societat és malsana quan parla d'equilibri com a ideal
vital, perquè ha tipificat l'ésser humà com a personatge equilibrat, o sigui, rígid
i inflexible, però allò que és rígid i inflexible s'enfonsa.
Aquests sistemes d'alta complexitat no permeten que se'ls fraccioni en parts,
sinó que només permeten un estudi en la seva totalitat. No es poden paral·litzar,
així com no es pot paral·litzar l'electró, la vida i l'ésser viu perquè són sistemes
absolutament dinàmics.
Tot aquest bullir de pensament va deixar de manifest que en l'ésser humà i
en tot allò vivent es conjuguen sistemes dinàmics estables (gravitacionals) i
sistemes d'alta complexitat allunyats de l'equilibri, que tenen el seu propi ordre i

que quan arriben a la frontera del caos, o sigui, a crisis límit, donen origen a

nous ordres i organitzacions.
En definitiva, estem constituïts per massa i també per electrons, per energia
i matèria al mateix temps. És a dir, som mecànics i quàntics.

NOUS PARADIGMES
El més interessant que té la vida és que per a ella sempre hi ha molts
moments, per a ella mai no és tard.
El fet que la concepció mecànica, cartesiana, positivista i reduccionista que
presenta la racionalitat actual hagi de ser substituïda per una racionalitat
dialèctica, dialògica, quàntica i sistèmica no és raó per pensar que no té lloc a la
vida, ja que molts dels seus enunciats són vàlids i gràcies a ella la humanitat ha
avançat cap a la modernitat, i ara s'apropa a la postmodernitat.
La racionalitat cartesiana va ser revolucionària en el seu naixement, es va
enfrontar al dogma religiós i va permetre, i permet, predir i conèixer amb lleis
matemàtiques el nostre lloc a l'univers.
El pensament i la racionalitat ortodoxo-cartesiana són als nostres gens. Amb
el temps s'ha convertit, en contra dels seus principis, en una nova religió, en un
altre dogma que vol donar resposta a tot i que només accepta els seus propis
postulats, i és aquest el seu gran error. Cal que accepti l'existència d'altres
racionalitats i d'altres possibilitats sense ignorar-les amb supèrbia. No pot
pretendre posar-les sota el seu poder imposant el seu mètode científic.
L'ortodòxia i l'heterodòxia són mirades diferents de l'ésser humà i de la
vida, són concepcions que no tenen perquè contradir-se, però tampoc es tracta
que s'articulin mecànicament . Cal que dialoguin i s'enriqueixin mútuament, que
no neguin la seva incompletesa i acceptin el misteri de la vida com una cosa
quotidiana. Cal que aprenguem a ser, estar i formar part de cada moment de la
vida.
Un paradigma social és el conjunt de conceptes, valors, percepcions i

pràctiques compartides per una comunitat que conformen una visió específica

de la realitat i a la vegada, de les bases per a la organització d'aquesta mateixa
comunitat.
La ciència i els models sanitaris es conformen i es comporten d'acord amb
els paradigmes de la societat o comunitat en què estan immersos. És la forma
com una societat llegeix la seva realitat i troba explicació als fenòmens que
observa cada dia. És el discurs que la societat crea de la realitat per entendre-la
i, a la vegada, la mateixa comunitat o societat s'organitza segons aquest discurs.
El fet de revisar el discurs que ens alimenta, revisar paradigmes socials, és
un acte de desobediència vital i d'urgent supervivència.
El paradigma científic està constituït pels supòsits teòrics generals, lleis i
tècniques d'aplicació que adopten els membres d'una comunitat o branca de la
ciència i, tanmateix, justifiquen i donen credibilitat als seus invents i
descobriments, que al final també justifiquen i mantenen els supòsits teòrics que
els donen origen.
Cal tenir molta miopia històrica per creure que es poden fer canvis realment
vàlids i revolucionaris a la ciència sense tocar l'aparell social i polític. Tot el que
anomenem alternatiu ha de ser total i tenir compromisos revolucionaris amb la
comunitat.
Actualment s'estan donant les condicions i la necessitat d'un canvi de
paradigmes socials. D'una banda, gran part de l'ebullició de pensament del segle
XX no s'acomoda als principis teòrics de l'actual paradigma científic cartesià. I
d'altra banda, les observacions de les medicines diferents de l'ortodoxa tampoc
no hi caben ni s'expliquen per aquests antics paradigmes. A més, els moviments
per a la igualtat de gèneres i els ecologistes també l'esquerden. La necessitat del

canvi, a més d'evident, és d'absoluta urgència i cal insistir que és una qüestió de

supervivència.
Aristòtil va classificar, Descartes va quantificar, Einstein i la termodinàmica
van incloure la fletxa del temps i la quàntica sistèmica i cibernètica va entrar en
el món de les partícules, les subpartícules i la informació, relacionant els
fenòmens com xarxes per donar pas a la cinquena dimensió.
Ara cal fer un altre pas, que és qualificar, valorar tot allò subjectiu, donar
importància al tot, al sistema total, és a dir l'holístic i ecològic universal.
El nou paradigma planteja que les propietats de les parts només es poden
comprendre en relació a tot el conjunt de tal manera que no hi ha parts, sinó una
xarxa inseparable de relacions, cosa que es dóna a conseqüència de la
fractalitat i l'acausalitat, característiques ambdues dels sistemes d'alta
complexitat.
En ser el tot més que la suma de les seves parts, té propietats que no es
troben en aquestes parts quan s'estudien individualment. Per tant, cal que
siguem capaços de passar a la universalitat sense negar l'especialitat. Cal
recordar i tenir present que les parts no són estructures fonamentals, sinó
sistemes. És a dir, són manifestacions de processos subjacents en un ordre
implicat, d'una cinquena dimensió, d'una xarxa dinàmica de la qual les parts
emergeixen.
A més, no ens podem aferrar tampoc als resultats i treure importància al
procés perquè tant com els resultats importa el fet que l'organisme guanyi
experiència, saviesa i transcendeixi. Cal recuperar el valor del procés i repetirnos
que el fi no justifica els mitjans, sinó que els mitjans justifiquen el fi.

A les descripcions objectives i al procés mental objectiu, cal afegir-hi
l'epistemologia.
Les objectivitats ens han portat a voler uniformar, a confondre l'ordre propi,
singular i canviant de cada persona o societat amb l'equilibri, a témer la
diferència en lloc d'apreciar-la. Així, en objectivitzar es pretén homogeneïtzar,
uniformar i igualar, no s'accepten la diferència i la singularitat perquè malmeten
les estadístiques.
D'una banda, és molt important tenir en compte que les concepcions, les
paraules, els diagnòstics i els rituals estan carregats de simbologia, i la
simbologia ens pot fer emmalaltir o sanar, igual que les paraules i el
llenguatge... De l'altra, cal que siguem conscients del nostre problema principal:
la dificultat de pensar per nosaltres mateixos, la por d'equivocar-nos, de
desobeir, la por del ridícul i l'enyorança de la certesa que se'ns vol vendre a
cada moment.
Aquesta certesa que se'ns ven és la del sotmès, del que prefereix no tenir
responsabilitats sobre la seva vida, del que sempre trobarà qui culpar de les
seves malalties i caminarà pel camí que li mostrin els altres. Per això, sovint la
nostra societat premia el millor esclau i el converteix en exemple a seguir.
L'educació actual no crea homes lliures sinó lacais que sostenen aquestes falses
certeses.
El nou paradigma ens proposa ser llibertaris, la solidaritat enfront de la
imposició, complementar la competència amb la cooperació, l'autoafirmació
amb la integració, l'expansió amb la conservació, la quantitat amb la qualitat, el
domini amb l'associació, el pragmatisme amb l'epistemologia, l'objectiu amb la
compassió i el control amb el diàleg. Resumint i esquematitzant, les propostes

del nou paradigma ens conviden a passar:

– del poder com a submissió al poder com a construcció col·lectiva,
– del ser o no ser al ser, estar i ser-ne part,
– del nihilisme al reencantament del món,
– de la guerra de gèneres a l'ésser reconciliat,
– de l'amor que subjuga a l'amor que allibera,
– de la rigidesa a la flexibilitat com a fortalesa,
– de les jerarquies a les xarxes de relacions,
– de les estructures als processos dinàmics,
– de l'objectivitat a l'observador com a part del coneixement,
– de les veritats absolutes a les descripcions aproximades,
– de la selecció natural a la gran cooperació entre les espècies,
– del temps lineal al temps plural,
– de la suma de les parts a l'ordre emergent,
– de l'anàlisi a la síntesi.
La incompletesa és una part integral del nou paradigma, per tant, no podem
acceptar tots aquests preceptes com a dogma, sinó que cal passar al «depèn» i al
«de vegades», els quals donen possibilitats. I cal també desfer-nos de
l'immediatisme que ens atrapa, del voler-ho tot ja, i afegir el «saber esperar».

TERÀPIA NEURAL: LES MEMÒRIES DEL COS
L'acupuntura xinesa, l'homeopatia i el naturisme han estat les bases de les
anomenades «medicines alternatives» a Occident.
L'acupuntura i l'homeopatia tenen característiques comunes, ja que ambdues
parlen d'energies, de forces autocuratives, energia vital o metge interior. Totes
dues consideren que el procés curatiu no es limita únicament a la desaparició o
modificació dels símptomes clínics, sinó que cal que vagi acompanyada d'una
regularització energètica que produeixi canvis en tot l'ésser del malalt, tant en
l'àmbit psíquic com en el físic. Així, la terapèutica de l'acupuntura i de
l'homeopatia es porta a terme de forma individual. No hi tenen cabuda
diagnòstics encaselladors, receptaris ni estadístiques massificadores.
A finals del segle XIX i principis del XX, a partir d'experiències de metges
russos i alemanys, apareix la Teràpia Neural, una altra de les anomenades
medicines alternatives, que també comparteix les característiques de
l'acupuntura i de l'homeopatia.
Abans d'endinsar-nos una mica en el que significa la teràpia neural, caldrà
aclarir alguns breus conceptes inicials i donar per entesa la seva situació
temporal, de la qual ja hem parlat en apartats anteriors.
En primer lloc, definirem el concepte d'energia com a «substància a partir
de la qual es constitueixen partícules elementals, àtoms i altres elements».
L'energia és una substància perquè la seva quantitat total no canvia i les
partícules elementals poden construir-se a partir d'aquesta substància. L'energia
pot tocar-se en moviment, en llum i en tensió. A més, és la causa fonamental de
canvis al món.
En teràpia neural, tenim en una cara de la moneda l'energia i a l'altra la
biocibernètica (l'estudi dels mecanismes de comunicació i control dels éssers
vius), ja que els processos de comunicació en l'ésser humà tenen com a base
principis energètics.
Una de les maneres com l'energia s'expressa en l'ésser humà és a través del
sistema nerviós, que actua com a integrador relacionant les diferents parts entre
si (coneixement del tot i les parts) i relacionant-les també amb el medi exterior.
Per tant, es produeixen processos cibernètics amb efectes elèctrics i químics.
L'esquema més senzill de circuit biocibernètic comprèn un emissor-receptor
de senyal o coneixement que en codifica el senyal i el transmet a través de
mecanismes de conducció a un altre receptor-emissor, el qual per rebre el senyal
ha de descodificar-lo seguint el mateix codi que l'emissor.
Val a dir que els mecanismes de codificació i descodificació han de ser
iguals. A més. la conducció ha de ser neta i no pot alterar el missatge. Si en
algun d'aquests processos hi ha sorolls, interferències o irritacions, el missatge
s'alterarà. Aquests possibles sorolls o interferències poden ser al mateix circuit o
venir de circuits llunyans. En teràpia neural, els sorolls s'anomenen «camp
d'interferència».
Hi ha també altres mecanismes amb què l'emissor controla que el senyal
enviat sigui rebut pel receptor. Són els processos de retroalimentació,
retroinformació o feedback que eviten les oscil·lacions incontrolades.
En l'ésser humà, hi ha bilions de circuits que no només actuen en el sistema
nerviós, sinó en tots els altres sistemes. Dins de cada cèl·lula poden existir més
de cinc-cents milions de molècules enzimàtiques que intervenen en unes trescentes
mil reaccions per segon. Per tant, les energies que es mouen són
incomptables.
Com que els mecanismes de retroinformació varien contínuament i que som
davant d'un sistema termodinàmicament obert (en intercanvi constant de
matèria, informació i energia amb l'exterior, que permet fenòmens d'adaptació
segons les seves necessitats) podem apreciar un caos aparent, però que en
realitat respon a l'ordre, organització i necessitats pròpies de l'ésser humà, el
qual es comporta d'una manera singular però interdependent amb tot el medi
extern (univers). És singular i ecològic alhora, holístic. Per això, els seus
processos són auto-eco-organitzats i complexos (complexitat = xarxa o teixit de
coneixement i de relacions).
El circuits biocibernètics de l'èsser humà tenen, a més, diferents jerarquies,
engloben altres circuits jeràrquicament dependents i així successivament.
Aquestes jerarquies no són estàtiques, sinó mòbils, segons les circumstàncies.
Tornant a fer referència a l'emissor-receptor, amb els mecanismes de
retroinformació i retro-control s'auto-modifica i en fer-ho es modifica també el
propi missatge. D'aquesta manera, es crea un cercle no tancat, sinó dinàmic, un
cercle virtuós, un bucle amb capacitat adaptativa i elasticitat suficient per fluir
amb la vida, relacionat amb tot el que té al seu voltant.
Com que la informació continua, parlem sempre d'emissor-receptor i
receptor-emissor. Tors els bilions de circuits i nivells entreteixits formen
espirals als quatre plans vitals, tres a l'espai i el quart a l'espai-temporal, i a més
a la cinquena dimensió, la de la consciència, la qual s'ha definit com a força o
principi que integra o permet la integració i interacció en un àmbit intel·ligent,
harmònic i coordinat de tots els éssers vius de l'univers, tant en la pròpia
singularitat com en el col·lectiu. La consciència és immanent als éssers vitals.
Quan en un circuit es presenta un camp d'interferència, el seu efecte
s'amplifica, i si fallen els mecanismes d'autoregulació i control es produeixen
alteracions en tot el sistema de l'ésser humà. Llavors, com a resultant d'un
fenomen d'auto-eco-organització i relació amb el medi extern, es produeix un
fet d'adaptació vital anomenat «malaltia».
Aquesta adaptació vital és una característica dels sistemes complexos, com
és l'ésser humà. Petites alteracions poden amplificar-se i alterar el sistema,
segons les seves característiques i les seves relacions amb el medi exterior.
No es tracta de lluitar contra la malaltia, sinó de donar els impulsos
adequats al sistema de l'ésser humà perquè busqui el seu propi ordre singular
que li permeti continuar sense la necessitat de fer una malaltia. Cal donar-li la
informació necessària perquè ell mateix reguli aquests sorolls, informacions,
irritacions o memòries que el sobrecarreguen. Cal recordar sempre que el
llenguatge de la vida no és lineal, ni mecànic, ni reduccionista, sinó complex i
holístic.
Aquests processos biocibernètics tenen lloc gràcies a moviments d'àtoms, és
a dir, s'hi expressen processos quàntics, d'aquí ve la relació entre energia, física
quàntica, biocibernètica i teràpia neural. A més, alhora estan entreteixits amb
processos gravitacionals (de massa). L'ésser humà és quàntic-gravitacional ja
que tant segueix lleis de massa (gravitació i acceleració) com les atòmiques.
Així, la teràpia neural actua en consonància amb la visió sistèmica, seguint la
lògica del vivent.
Normalment, un procés irritatiu, com ara malalties agudes, cops, cicatrius,
agressions químiques, elèctriques o mecàniques, no ha de deixar memòria en el
sistema nerviós, és a dir, l'organisme és capaç d'eliminar aquesta informació.
Això és més fàcil quan la millora va acompanyada de processos d'autocuració,
quan és el mateix organisme qui aprèn a utilitzar els propis processos biològics.
És a dir, des de la malaltia hi ha d'haver un aprenentatge de l'organisme per al
seu futur, és un procés de transcendència.
No obstant això, quan a l'organisme no se li permet l'autocuració, suprimint
la simptomatologia, al seu sistema nerviós queden memòries, nusos, camps
d'interferència. Aquestes irritacions, en sumar-se, produeixen modificacions a
l'escorça cerebral, de la qual surten impulsos alterats que produeixen canvis i es
presenten les alteracions anomenades malalties. Qualsevol cèl·lula o qualsevol
part del sistema nerviós poden ser el receptacle d'aquestes irritacions.
El sistema orgànic a través del qual l'organisme es relaciona i canvia segons
les seves capacitats d'adaptació és el sistema nerviós. Per això, se li dóna una
gran importància al diagnòstic i al tractament de teràpia neural.
Quan hi ha un funcionament normal i sa, l'organisme en general, i el sistema
nerviós en particular tenen l'elasticitat, l'adaptabilitat i la capacitat d'autoorganització
suficients per a moderar les sobrecàrregues irritatives mitjançant
mecanismes d'homeòstasi. Però si les memòries irritatives són moltes, hi ha
sobrecàrregues mentals o ambientals, o l'ésser perd la seva elasticitat natural, es
comença a produir una sobrecàrrega d'informació irritativa a l'escorça, que
alhora emet senyals anormals que actuen alterant òrgans i teixits. Quan aquests
òrgans o teixits reben una informació errònia, canvien la seva funcionalitat i es
converteixen en terreny apte per a l'aparició de malalties.
De manera que el que anomenem malalties, segons la teoria de teràpia
neural, són una resultant de trastorns neurals energètics. És una focalització en
òrgans o teixits d'una sobrecàrrega total. Encara que la malaltia aparegui en un
lloc concret, la seva gènesi és en tot l'organisme, tal com ja va anunciar
Hahnemann «l'home no està malalt perquè té una amigdalitis, ell té una
amigdalitis perquè és al seu tot on està malalt».
Al cervell es reconeixen àrees que responen a la complexitat i racionalitat
quàntiques, així com a la coherència quàntica, és a dir, el canvi que es produeix
en un electró pot fer, per coherència quàntica, que tot el sistema s'alteri de
forma simultània, malgrat la distància.
La coherència quàntica permet explicar el fenomen que es produeix en
segons durant la teràpia neural. Hi ha un canvi quàntic que s'estén a tot el
sistema o organisme i produeix les curacions simultànies en no interferir en un
camp irritatiu.
En conclusió, cal recordar i tenir sempre present que els sistemes biològics
són d'alta complexitat, estan allunyats de l'equilibri i no segueixen una
racionalitat cartesiana.

BASES DE LA TERÀPIA NEURAL
D'acord amb les concepcions i idees expressades fins ara, entenem que un
organisme com a ésser total fa una malaltia en un procés teleològic, que a més
és una manera d'encarar els seus conflictes.
La funció del terapeuta neural va dirigida a iniciar o estimular processos
d'auto-eco-organització i auto-eco-gestió per crear noves situacions (ordre
propi) a les quals ja no serà necessària la malaltia.
Cal aclarir que no sempre l'organisme ha de fer una malaltia al seu procés
teleològic. Així doncs, com és que de vegades ho fa? Es donen certs
sincronismes i eventualitats que porten l'organisme a emmagatzemar memòries
d'irritacions o afeccions singularment inadequades perquè formen nusos que no
permeten l'harmonia al seu entorn.
Quan l'organisme no oblida aquestes irritacions sinó que les guarda, és a dir,
se'n cura però queden a la memòria, és quan es formen aquests nusos.
L'organisme es recupera de l'afectació però no sana ni oblida, de manera que un
trauma, una inflamació, una infecció o una malaltia queden emmagatzemats a la
memòria.
Aquesta memòria es guarda al sistema nerviós (cervell, medul·la espinal o
nervis perifèrics) i és la causa que en un moment donat l'energia i les
informacions de l'organisme no circulin adequadament i es produeixi una
malaltia.
Per tal que l'organisme flueixi com cal, s'ha de descobrir a quins llocs del
sistema nerviós hi ha les irritacions, arribar-hi i col·locar-hi impulsos que
permetin que l'organisme les elabori, les oblidi o les transformi per a
normalitzar-se segons el seu propi ordre.
Aquesta, és a grans trets, la base de la teràpia neural. És una visió
paradigmàtica i totalment diferent de l'abordatge de la medicina oficial, per això
la teràpia neural és part de les anomenades «Medicines Alternatives».
El punt de vista oficial (ortodox) considera que la infecció o inflamació és
produïda per un germen, mentre que en T.N. es considera que l'organisme, en
tenir una o més irritacions que l'atabalen, canvia o altera el terreny vers un estat
inflamatori i és aquest canvi el que comporta l'aparició del germen. El germen
no és la causa sinó l'indicador o catalitzador necessari d'una inflamació.
A més, no es tracta només de gèrmens o bacteris, sinó que aquests canvis de
terreny que porta a terme l'organisme a causa de les irritacions ja comentades
afavoreixen l'aparició de qualsevol tipus de malaltia o patologia, tingui el nom
que tingui. O sigui que en teràpia neural cal tractar el malalt i esperar a veure
com reacciona el seu organisme. Ja no es tracten malalties sinó malalts.
Esquematitzant, tenim el següent:
1. Irritació que queda a la memòria
2. Canvis en algun òrgan o zona anatòmica distant de l'agressió primària.
Per exemple, canvi d'acidesa, alteració en el metabolisme de l'aigua,
canvis en concentracions d'oxigen i d'hidrogen, canvis dels mecanismes
de temperatura, etc.
3. Els canvis preparen el terreny perquè es presenti qualsevol malaltia.
El tractament en teràpia neural s'ha d'encaminar a eliminar la irritació que
roman a la memòria per tal que l'organisme trobi el seu propi ordre i que, en
aquest ordre, ja no hi hagi terreny per a la malaltia.
Speransky va observar, igual que altres investigadors, que l'aplicació
d'anestèsics locals en llocs d'irritació permetia esborrar, treure i evitar la
permanència d'aquesta memòria. D'aquesta manera, la teràpia neural trenca
aparells de captura i permet línies de fuga. Posa els semàfors en verd.
Per tal d'exercir aquest art i ciència de treure records nocius i permetre fluir
lliurement l'energia, cal esbrinar la localització dels possibles camps
d'interferència a través de la història clínica, exploracions i la indagació en els
aspectes mentals del pacient. Mentre l'ortodòxia parla de casos, diagnòstics i
malalties, en teràpia neural es parla de processos singulars.
Al llarg de la seva vida, una persona pot patir moltes irritacions, però no
totes queden a la memòria. Són necessaris coneixements de relacions
d'acupuntura, relacions anatòmiques i fisiològiques, intuïció, coneixement de
les tècniques i comprensió i introspecció per part del metge per tal d'exercir una
bona teràpia neural.
Pel que fa a l'anestèsic, s'utilitza per la seva acció sobre la memòria irritativa
en una concentració de l' 1 %, sense cap altre additiu. Els anestèsics que tenen
acció dielèctrica i de permissivitat elèctrica, tenen acció inespecífica i
s'apliquen en punts específics de l'organisme, segons la història neural i
terapèutica del malalt.
Val a dir que els darrers estudis se centren a la capacitat dels cristalls de
procaïna de ser portadors d'informació.
Com ja ha quedat clar, qualsevol tipus d'irritació pot produir alteracions, i
normalment un dels llocs on n'hi ha moltes és a la boca, concretament a les
genives i a les dents. Moltes persones presenten malalties després de
tractaments odontològics que han deixat irritació en el mandibular o maxil·lar.
Cal tenir en compte que el cervell està immediatament pròxim sobre el vel
del paladar, com assegut sobre la boca, de manera que els corrents elèctrics i les
alteracions a la boca repercuteixen, ja només per contigüitat, en tot el sistema
nerviós. Per tant, en determinar la història clínica i en examinar el pacient, es
posa molta atenció a la boca.
A més, quan es dialoga amb el pacient es fan correlacions d'òrgans i circuits
biocibernètics. Es passa d'una història clínica a una biografia de la persona,
sense objectivitats, interactuant, fluint.
Posteriorment es realitza un examen energètic per ajudar a precisar el punt
on s'han de col·locar les agulles de teràpia neural, aplicacions que actuaran en
tot el conjunt del malalt. Per a l'avaluació del pacient, és molt útil l'observació
de zones fredes, punts de dolor, punts de pèrdua de força, correlació amb
principis d'acupuntura, estat emocional, patrons d'organització i de forma al seu
organisme, enduriments, i la pròpia simptomatologia i simbologia de la
malaltia.
L'organisme integra l'impuls produït per les agulles a l'escorça cerebral.
L'integra funcionalment (com si encenguéssim llums), d'allà es reparteix o difon
per tot l'organisme i produeix canvis en tot el sistema.
Quan l'organisme recupera el propi ordre, la irritació prèvia ja no hi és. Se li
obren noves oportunitats i possibilitats, i s'aprecien canvis físics i psíquics en
tot el sistema. És un fluir termodinàmicament obert. Aquest efecte és
comparable al fet d'enderrocar un prejudici i assajar noves maneres de veure la
vida.

Després d'un tractament de teràpia neural, sol produir-se una crisi curativa
en què l'organisme recupera la seva capacitat d'autocuració i de gestió. No són
reaccions greus, passen bevent aigua en abundància o simplement fent repòs.
L'impuls que es col·loca en TN obre un diàleg entre el pacient i el terapeuta,
i cal saber esperar la resposta.
Quan els canvis només s'observen en l'àmbit físic i no en el mental caldrà
reprendre la història i cercar altres irritacions o camps d'interferència. A més, hi
poden aflorar també irritacions antigues que havien quedat molt tapades per les
posteriors.
En conclusió, cada procés singular, cada persona és un llibre obert que cal
començar a llegir i entendre amb paciència.

REFLEXIONS FINALS
Conceptualment, podem dir que la teràpia neural és un pensament i una
pràctica de tipus mèdic-social sanitària, contestatària i propositiva alhora. És
alternativa i holística en la seva concepció, no hegemònica, empírica i intuïtiva,
dialèctica i dialògica, revolucionària, humanista, individual i singular a la seva
pràctica, que retorna la potencialitat i capacitat d'autocuració, autoregulació i
autogestió a l'ésser humà, buscant un ordre propi en el seu tot que li permeti una
relació harmònica amb la seva comunitat social i amb l'univers.
En teràpia neural, no existeix la divisió entre allò somàtic (físic) i allò
psíquic (mental). L'ésser humà és un integrat sistèmic d'ambdues
manifestacions, les quals només existeixen separadament a la nostra
racionalitat.
No hi ha parts (fetge, cor, pulmons…) sinó processos constitutius d'un fet
total, que és l'ésser humà. Aquests processos s'interrelacionen gràcies al
coneixement o consciència, que actua com un complex teixit que els permet
relacionar-se i estar en harmonia amb tot l'univers. D'aquesta manera, les parts
no poden existir aïllades. Només existeixen en funció del tot.
Així doncs, l'especialització només existirà en relació amb el tot. En aquest
cas, la relació no és mecànica sinó de coneixement i de consciència de tots els
òrgans entre si, i d'aquesta interacció emergeix l'organisme com un tot.
Les propietats emergents sorgeixen com a resultat de la interacció no lineal
entre els elements que formen un sistema complex. Són comportaments
cooperatius, coherents i solidaris que només poden observar-se en certes
escales.

A través de l'anàlisi, que ha estat un dels mètodes bàsics d'estudi, no es
troben les propietats emergents, més aviat al contrari, les fa invisibles i no
permet que s'apreciïn.
Allò emergent té relació amb les seves propietats dinàmiques internes i les
seves relacions ambientals i còsmiques. Aquests sistemes són buscadors de
pautes, interaccionen amb l'exterior i aprenen de les seves experiències.
Els diagnòstics són límits que el coneixement del metge col·loca a un fet
vital com és el procés d'emmalaltir. L'observador mira l'observat des de les
seves limitacions, és a dir, no observa sinó que es relaciona. Quan l'observador
oblida aquestes limitacions i creu que el que ell aprecia, classifica i capta és la
totalitat de la realitat, amplifica el seu error. Llavors escriu textos sense tenir en
compte aquestes limitacions. Posteriorment, aquests textos serveixen de
referència per a «comprovar» l'existència d'aquesta realitat fragmentada que ell
mateix ha plantejat. Així, es forma un cercle viciós. De tant repetir les mentides,
esdevenen veritats inqüestionables.
En el cas de la salut, és el mateix aparell sanitari qui posa les regles, posa la
norma, posa el patró, les maneres d'arribar-hi i defineix quan el malalt ha estat
totalment normativitzat i domesticat. Llavors, la medicina es torna jutge i part.
Es convenç a si mateixa de la validesa, la realitat i la justificació de les seves
accions i alimenta el seu propi paradigma.
En canvi, la medicina alternativa reclama la interrelació entre l'observat i
l'observador. És un sentir-pensar de ciència i consciència. Quan s'actua des del
paradigma de la interacció i interrelació s'entén la impossibilitat d'imposar
models, patrons, diagnòstics i pronòstics. Es passa a fluir amb l'altre, a treure-li
sobrecàrregues i camps d'interferència per tal que el malalt reprengui el seu
camí segons la seva singularitat a través dels seus mecanismes biocibernètics
d'autoregulació.
L'ésser humà és mecànic-quàntic, per això no hi tenen cabuda dogmes ni
lleis inamobibles.
No es pot desconèixer la lògica mecànica ni la vital sinó apostar per un
diàleg entre elles. Un diàleg de sabers i d'ignoràncies on totes dues parts han
d'entendre que són realitats paral·leles i, per tant, han de respectar
profundament les seves concepcions perquè es puguin posar al servei de
tothom.
És un dels grans reptes del mil·lenni.

BIBLIOGRAFIA
• PAYÁN DE LA ROCHE, J.C; Desobediencia Vital; Salbe Ediciones 2010, Buenos
Aires Argentina.
• PAYÁN DE LA ROCHE, J.C; La Medicina Biológica: un compromiso con la
vida; Salbe Ediciones 2006, Buenos Aires Argentina.

mariolarosselloorcal